Actualment, existeix un intens debat en el món educatiu sobre com haurien de ser les classes en un context marcat per:
- La incertesa respecte allò que serà necessari saber (i saber fer) en el futur.
- Un món líquid en el qual coneixement, relacions i comunicació apareixen i desapareixen a un ritme vertiginós.
- La competència en un mercat laboral flexible i exigent.
- El desprestigi de les institucions i per tant la pèrdua de valor dels títols i certificats.
Alguns autors, afirmen que en l’era de Google, hem de deixar de transmetre coneixements de forma radical. Es considera perdre el temps, intentar transmetre i avaluar un trosset de continguts que no deixen de ser un gra de sorra en un mar infinit de coneixement.
Quin sentit té que un intermediari (professor) seleccioni, reformuli, transmeti i avaluï una cosa que amb sort haurà decidit ell, i no un ministeri o una editorial?
Aquesta posició advoca per donar eines i criteri als alumnes per tal que s’enfrontin sols o en equips de treball a uns continguts infinits i no filtrats. Contra aquesta tendència, trobem el context legal i sistèmic en el qual està immersa l’educació avui en dia. On es concep la classe com un traspàs de coneixement. De la llei a l’editorial, de l’editorial al professor i del professor a l’alumne.
El terme mig sol ser el model més encertat. Una bona opció seria equilibrar classes magistrals, on el docent transmet un coneixement valuós, actualitzat i connectat amb la realitat, amb experiències educatives més lliures i sense un contingut definit. Les competències clau (comunicació, treball en equip, pensament crític, etc.) poden ser treballades en les dues dinàmiques. Diguem que és tan important saber escoltar com saber comunicar, a vegades inclús ho és més el primer.
La metàfora de la sessió de spinning
Com usuari més o menys habitual del gimnàs, he trobat una metàfora que pot ser obvia, però que per mi ha estat reveladora.
Les sessions de spinning s’assemblen bastant al que podria ser una classe d’una organització educativa: hi ha un espai quadrangular, un horari, un objectiu, un material, un referent, varis seguidors i, en general, una experiència comunicativa. Per què hi ha sessions que funcionen i sessions que no? El factor clau és l’instructor (professor), sense cap mena de dubte. La temperatura, el so, la sofisticació de les bicicletes, la duració, la dificultat de la sessió, el número de participants, etc. són elements que influeixen, però no són determinants.
El monitor que és capaç de crear l’ambient adequat, aconsegueix que les persones gaudeixin a la vegada que donen el màxim de sí mateixos. Es el moment màgic on t’esforces, però t’ho estàs passant bé i inclús vols repetir. En les experiències educatives passa el mateix. Quan t’avorreixes o no existeix un bon ambient, no dones el millor de tu, aguantes la sessió esperant que acabi (que soni el timbre), i no et queden ganes de repetir, ans al contrari.
En el cas de la sessió de spinning, els continguts i objectius “acadèmics” serien el recorregut i meta a assolir a la sessió, planificats per l’instructor. Ens importa si és un recorregut difícil o no, les pulsacions que hem de tenir, etc.? No ho crec. El focus ha d’estar en l’experiència. Com a dinamitzador tens la responsabilitat de crear una experiència esportiva (i el professor experiència d’aprenentatge), que faci als participants aconseguir els objectius més ambiciosos a la vegada que gaudeixen. Això és utòpic en l’educació?
A Induct, així ho intentem reflectir en el nostre bloc, Societat de la Innovació, no ho creiem. Experiències com la Flipped Classroom o la gamificació ens confirmen que l’educació es troba en un moment de transició, del currículum a l’experiència educativa. En els projectes com Innolab hem vist com l’aprenentatge vivencial en primera persona és la millor manera de desenvolupar les competències necessàries del segle XXI, això sí, gaudint.
