( síntesi agosarada del llibre “Nexus”, de Yuval Noah Harari)
La veritat és que des de la publicació de Sapiens i Homo Deus, m’he convertit en un lector de l’obre de Yuval Harari, de qui també val la pena escoltar les opinions sobre temes d’actualitat. Des de sempre m’ha agradat la història, i em té captivat veure com un historiador, des de l’anàlisi de fets del passat és capaç de definir escenaris de futur, fins a convertir-se en assessor de governs i companyies tecnologies per definir quins escenaris de futur ens pot dur la IA, això és el que anomenem “Future Thinking”
En aquest nou llbre, Nexus, Yuval Noah Harari ofereix una lectura potentíssima sobre com les xarxes d’informació han estat —des del principi dels temps— la força que determina l’evolució humana. Lluny de veure la història com una seqüència d’invencions i imperis, Harari la resignifica com una llarga transformació dels sistemes amb què generem, emmagatzemem, processem i disseminem informació. Cada salt tecnològic en aquesta xarxa —de l’oralitat a la IA— ha transformat radicalment la manera com s’organitza el poder, com col·laborem i com decidim el futur.
De les tribus orals a la burocràcia: quan la informació es va fer durable
Durant mil·lennis, la humanitat va viure en xarxes petites i fràgils, basades en la comunicació oral. La memòria col·lectiva era limitada; les normes i mites només existien mentre algú les recordés. En aquest escenari apareixen les primeres grans innovacions d’informació: l’escriptura.
Harari destaca especialment l’impacte de les tauletes d’argila de l’antiga Babilònia. L’escriptura no només servia per comptar gra: va permetre crear burocràcies, estructures capaces d’administrar territoris complexos, recaptar impostos, controlar poblacions i garantir continuïtat més enllà de la vida d’un líder. La burocràcia és, en paraules de Harari, una de les tecnologies d’informació més poderoses de la història.
Religió vs. ciència: dues maneres oposades de gestionar informació
Un altre moment clau és l’aparició de les religions basades en llibres sagrats. A diferència de la ciència, aquestes estructures d’informació són inamovibles: els textos són veritats eternes, sense mecanismes d’autocorrecció. Això les fa extremadament útils per crear identitats col·lectives estables i àmplies —imperis sencers— però les converteix també en sistemes rígids, incapaços d’adaptar-se ràpidament.
A l’altra banda, la ciència suposa una revolució conceptual: la informació ja no és estàtica, sinó un procés d’autocorrecció permanent. El dubte, l’experimentació i la falsabilitat es converteixen en motors del progrés. És un model molt més adaptat a entorns canviants —i, segons Harari, el secret de l’espectacular expansió moderna.
La impressió, el telègraf i la revolució dels fluxos d’idees
La història d’Occident no s’entén sense la impremta, que accelera la difusió d’idees i democratitza el coneixement. A partir d’aquí arriben altres tecnologies que multipliquen la velocitat i abast de les xarxes d’informació: el ferrocarril, el telègraf, el telèfon… Totes elles amplien el radi de coordinació humana i transformen l’economia, la cultura i la política.
Aquestes tecnologies són les que, en gran mesura, acaben configurant les democràcies i dictadures del segle XX: formes de govern pensades per societats industrials amb fluxos d’informació encara limitats però creixents.
I avui, la IA: una xarxa d’informació aliena a la nostra biologia
La pregunta central de Nexus és inquietant:
Poden les estructures polítiques i socials del segle XX governar un món dominat per una IA capaç de processar, generar i manipular quantitats d’informació impossibles per a un ésser humà?
Harari descriu la IA com un “ens immaterial”, un nou actor que:
- Processa informació a escala inhumana
- Genera coneixement de manera autònoma, sense supervisió humana directa
- Influeix de manera subtil en opinions, emocions i decisions
- Pot arribar a comprendre el comportament humà millor que nosaltres mateixos
Si les xarxes d’informació sempre han reconfigurat la societat, quin tipus de societat crearà aquesta nova xarxa que ja no està limitida per la biologia, ni per la mortalitat, ni pel ritme humà?
El dilema final: cooperació o concentració del poder
Al final del llibre, Harari planteja diversos escenaris possibles per al futur de la IA, i ens envia un missatge molt clar:
el futur encara no està escrit, però el que triem ara determinarà com serà la societat que emergirà.
Com en altres moments de la història, les noves tecnologies de la informació poden portar:
- Un món cooperatiu, on la IA amplifiqui les capacitats humanes i ens impulsi cap a una nova etapa de progrés compartit.
- O un món dominat per elits reduïdes, on la concentració de poder tecnològic provoqui desigualtats extremes —o, en el pitjor dels casos, posi en risc el futur de la nostra espècie.
I ara què? El moment d’actuar és ara
Si alguna cosa hem après del passat és que les xarxes d’informació sempre reorganitzen el poder. No fer res implica deixar que altres decideixin.
Per això Harari insisteix: la humanitat ha de governar el desenvolupament de la IA des del principi, amb regulacions, institucions, ètica, supervisió i participació social. Igual que vam fer amb l’escriptura, amb la ciència o amb la impremta.
Perquè la veritable pregunta no és si la IA serà poderosa:
ho serà.
La pregunta és si aquesta potència ajudarà a expandir el nostre potencial col·lectiu —o es convertirà en la xarxa d’informació que, finalment, ens superi i ens substitueixi.
Conclusió: El futur encara no està escrit
Harari ens recorda que les xarxes d’informació sempre han redefinit la societat. La IA no serà una excepció. La qüestió clau no és si tindrà poder, sinó qui el controlarà. La humanitat ha d’actuar ara per assegurar que la IA impulsi un futur cooperatiu i no un de dominació tecnològica.
Nota: aquest article ha estat escrit, en el moment d’acabar el llibre, i ho he de fet de la següent manera, he agafat les notes de la lectura i els elements que més m’han impactat i he redactat un prompt de dues pàgines, del qual la IA m’ha generat aquest article i els gràfics.
