Què tenen en comú la música, l’esperit emprenedor, la cuina, l’enginyeria i el Cirque du Soleil? La resposta és Miquel Llull Riera, un jove mallorquí de 27 anys que es considera un “enginyer diferent”. Amb una trajectòria que va des de construir robots fins a ser Electronic Maintenance Cordinator a l’espectacle Volta del Cirque du Soleil, en Miquel ens explica, en una entrevista exclusiva, la seva trajectòria professional, quina relació té amb la innovació i com és un dia “normal” al circ més gran del món.
Bon dia Miquel, com estàs? Estem molt contents de poder fer-te una entrevista. Poder parlar amb un enginyer que treballa al Cirque du Soleil és un repte realment creatiu.
Encantat. Moltes gràcies! Tothom té alguna cosa que el fa especial.
Però, com arriba algú de Manacor al Cirque du Soleil? Explica’ns una mica l’inici de la teva carrera. A casa desmuntaves tots els trastos que tocaves? A què jugaves de menut?
Clar. Els primers passos cap a Cirque du Soleil van arribar perquè jo vaig anar a veure un espectacle que em va impressionar molt. Vaig pensar: “uau, que xulo! M’agradaria fer feina en un lloc com aquest”. D’això deu fer ja dos anyets i mig. Des del moment que vaig veure aquest darrer espectacle a Tarragona vaig saber que això m’interessava. Me n’hi vaig anar un dia tot sol perquè estava atabalat de fer feina a Barcelona – (fent broma diu que a Barcelona a l’estiu no hi ha ningú i es sentia sol). Així que vaig decidir partir sol i em va impressionar molt. A l’acabar, vaig voler anar a mirar la web perquè volia saber si tenien una borsa de treball. I sí! Hi havia ofertes de feina. Vaig aplicar per una i, al cap de sis o set mesos, em van contactar. Jo havia aplicat per a fer de cap de manteniment electrònic. Em van fer 3 entrevistes per aquesta posició i, finalment, el director tècnic em va escriure un correu molt llarg i personal dient que finalment no m’agafaven a mi. Que triaven a una altra persona perquè jo no tenia gens d’experiència en aquest sector, però que el perfil li agradava molt i que em recomanaria per altres espectacles. Va ser un no, molt adornat, però un no.
Al cap d’un parell de setmanes, em va tornar a contactar i em va oferir una posició al departament d’il·luminació. Vaig decidir provar-ho, ja que en aquestes empreses grans és usual entrar una mica pel lateral per a poder arribar a treballar a on tu vols. I va ser així. Em van fer 3 entrevistes més i, finalment, em van contractar. Me’n vaig anar a Montreal (vaig marxar el dia 2 de gener del 2017) per a fer 4 mesos de creació d’espectacle molt d’intensos però alhora molt frustrants per com funcionen les coses allà dins durant els períodes de creació. Passats aquests 4 mesos vàrem desmuntar l’estudi i vam muntar la carpa. Com que l’espectacle era nou, vam estar un parell de mesos assajant i fent proves a la carpa. Finalment, vam estrenar a l’abril. I Des de llavors hem estat fent gira a Nord-Amèrica, sent l’última parada que vam fer Miami. Jo vaig decidir marxar perquè la idea que teníem amb el director tècnic és que jo em podia estar en el departament d’il·luminació 1 any, i si durant aquest any sortien noves oportunitats de fer feina d’enginyer me les oferirien a mi (perquè, en aquell moment, jo feia algunes tasques d’enginyeria però no era la meva funció principal). Així que, passat aquest any, vaig tornar a Mallorca, on no havia viscut des de feia 9 anys. Quan portava dues setmanes a Mallorca em van tornar a contactar i em van oferir la posició de cap de manteniment electrònic en el mateix espectacle. Una cosa que no m’hauria imaginat mai, després d’haver-me acomiadat de tothom…!
Tu vas fer enginyeria a Salesians. Tenies clar que volies ser enginyer?
Quan anava a l’institut estava entre medicina i enginyeria però cada vegada, si analitzava el meu comportament i el que estava fent, veia de manera més clara que pertanyia al món de la creativitat tecnològica. Des de petit connectava coses a coses que no es poden connectar i inventava petits objectes que fèien coses. El cert és que no sé com no vaig morir electrocutat, de petit! Feia molts, molts experiments!
A la universitat vaig fer dues enginyeries alhora. Vaig cursar les dues carreres en quatre anys a l’EUSS (Escola Universitària Salesiana de Sarrià) i després vaig cursar un màster de dos anys a la UPC (Universitat Politècnica de Catalunya). Personalment i arran de la meva experiència en les dues institucions, vaig notar diferències com el compromís del professorat, el material de les aules, la facilitat i proximitat que demostrava tot el personal a l’hora de resoldre dubtes o solucionar problemes, l’actualització constant de les pràctiques de laboratori… Al final són dues universitats on hi vas a classe i hi estudies molt, però l’experiència durant aquest procés és més agradable si se’n cuiden de tu i t’acompanyen millor durant el camí, com van fer amb mi a l’EUSS.
De fet, el que em va portar a l’EUSS va ser la recomanació d’una professora de l’institut on anava, a Mallorca; qui va insistir perquè fes les dues titulacions a la vegada. Penso que és una de les millors decisions que he pres mai i per això li estic immensament agraït (sobretot quan ara veig el clar que has de veure les coses en una situació així quan ets un professor com per a fer aquesta recomanació tan important).
Quines feines has fet abans? Crec que has estat a Apple, has muntat la teva empresa, la universitat…
Les feines del meu passat m’han aportat molt. Crec que són un component important, tant per a valer-se més econòmicament durant el procés d’estudi per a saber el que costa aconseguir les coses: tant a nivell personal com a nivell professional.
Personalment, on he madurat més és fent la meva pròpia empresa, ja que aprens no només a gestionar coses extres com temes de facturació o relacions amb clients sinó també a espavil·lar-te i a veure que el que t’han ensenyat a la universitat no serveix directament, sense abans impregnar-te de més coneixement per a poder aplicar totes les coses que has anat aprenent. D’alguna manera o altra, s’aprèn a tirar endavant sí o sí.
Una de les habilitats adquirides que considero més importants és saber destriar i filtrar informació (de tota la muntanya immensa de la que disposem avui en dia) i d’assimilar-la ràpidament.
Però també fas de cuiner (tenim vídeos!!) de músic. La cuina i la música son espais creatius i maker! Què t’aporten a nivell personal i professional?
No sé si incialment em va servir gaire perquè quan vaig acabar la universitat vaig tenir dilemes importants sobre què fer.
Ara considero que és una cosa positiva i, a Cirque du Soleil, puc fer vàries coses de les que m’interessen (de les que en realitat necessito per a poder estar bé) alhora. Hi ha una cuina amb 4 xefs on m’hi han deixat fer pastissos, pans, ensaïmades… Hi ha una banda que toca en directe durant la funció i he gravat cançons amb ells… i això està molt bé, perquè et permet desenvolupar més en altres disciplines que comparteixes amb companys i que t’uneixen més a ells.
Com et van rebre en el Cirque du Soleil? Com va ser el primer dia?
Hi havia poca gent nova. Crec que en total érem 4 persones noves que havien contractat pel nou equip. Imagina’t, tothom estava allà en la seva salsa, tothom coneixia a tothom i al principi et sents una mica estrany però tot i ser una empresa tan gran i amb treballadors repartits per tot el món, acaba sent molt familiar. I tothom et coneix pel nom i et tracta molt bé. Això t’obre moltes portes i et fa sentir com a casa. Una cosa sens dubte molt important quan tens una vida nòmada.
Com és un dia al Cirque du Soleil? (no m’atreveixo a dir un dia qualsevol!) Convius amb els artistes?
És molt natural. Vivim en apartaments que solen estar molt bé i cada dia anem a treballar junts amb un bus que ens posen. No hi ha cap discriminació per si ets tècnic, enginyer, artista o director de la companyia. Tothom té les mateixes condicions. Després, evidentment, cadascú fa la seva feina però la interacció entre treballadors és molt natural. S’hi està molt bé.
El moment de la creació de l’espectacle va ser una mica feixuc. Hi ha dos equips tècnics i dos artístics. En la part tècnica hi ha un equip que fa feina durant 7 o 9 mesos que és el procés de creació de l’espectacle com a tal des de zero. I després hi ha l’altre equip tècnic que és qui fa relleu i s’endú l’espectacle de gira durant 12 anys aproximadament. Aquest últim equip entra en els darrers 4 mesos de creació. Llavors l’escenari ja està muntat, les coses fetes a mida van arribant… així que tot ja està en procés. Es tracta d’agafar el relleu, però no et correspon fer canvis fins passat un temps, quan veus que no tot és tan ideal ni tan ben pensat com inicialment es plantejava.
El que és frustrant és veure que hi ha coses que es podrien haver fet d’una altra manera més eficient, robusta o fàcil, però no pots fer-hi res, com a molt suggeriments. Això passa a tots els nivells, fins i tot a nivell de direcció artística.
Teniu algun espai per compartir elements creatius més enllà de la vostra feina? Espais de cocreació, generació d’idees amb els artistes, empatia amb els espectadors…
Aquest espectacle precisament a on estic ara té menys d’un any i ara patirà molts canvis. De fet, aquest mes que ve es refarà quasi tot l’espectacle. Això és bastant insòlit perquè normalment només es fan ajustos petits. Però ara hi està havent una etapa de redisseny i creació important. En la part tècnica d’aquest procés és on entraré jo.
Com s’ho fa un grup d’artistes per passar del carrer el 1984 a ser la primera industria de l’espectacle de circ, i havent creat un nou concepte?
S’envolten de molt talent amb gent d’arreu del món. Tenen molt en compte la qualitat. Després, tot aquest talent el necessiten envoltar de recursos tant econòmics, com creatius, com tècnics, i ho fan de la millor manera.
Així que jo crec que l’èxit ve d’aquí, d’ajuntar tots aquests elements per a crear un producte únic que funciona molt bé i que fa que la gent quedi meravellada.
Què fa que el Cirque du Soleil sigui reconegut com el circ més innovador del món?
Precisament la quantitat d’elements diferents, molt bons individualment, posats junts en harmonia.
Un pot pensar que les entrades són molt cares però és que el que hi ha al darrera és realment impressionant. A Barcelona, per exemple, el circ encara no ha arribat però les entrades estan ja pràcticament esgotades. La gent paga aquest preu extra per a veure un bon producte una vegada cada any o dos. És per això que ha funcionat aquest model de negoci. La gent arreu del món coneix el producte i està disposada a pagar el preu que val de manera esporàdica.
Defineix innovació en una paraula
Crec que va molt lligada amb la Creativitat.
Et defineixes com “Different Engineer” al teu perfil de LinkedIn, Ens pots explicar per què?
Suposo que per la combinació de factors i aptituds, poc relacionades entre elles (crec que aquí està una mica la clau del meu perfil). Allà on convergeixen totes aquestes disciplines o inquietuds és allà on em trobo jo. És un lloc on he anat a parar naturalment, escoltant-me a mi mateix.
A nivell professional, què fas per diferenciar-te, ser innovador i inspirar-te?
En general, és bàsicament cobrir necessitats. És a dir: m’inspiren les necessitats que vaig detectant involuntàriament. Sempre penso solucions per a problemes. És una mica el meu “defecte professional”. Pot arribar a fer-se compulsiu però detectar problemes em provoca fer cercles mentals i arribar a les solucions. A vegades m’he de posar límits, en el sentit que no pots arribar a tot. Sobretot quan tinc també un bloc de cuina, composo alguna cançó… m’agrada ser actiu però s’ha de ser conscient que no es pot estar al 100% en tot. M’agradaria que el temps per a fer coses fos infinit però, per desgràcia, no ho és.
Explica’ns una mica la història i projectes de Teacle
Va ser un procés bastant natural. Jo treballava en un departament de recerca de la Universitat de Praga i allà vaig conèixer un home de Tarragona que era doctor en física de materials i tot va sortir perquè ell tenia un problema (evidentment). Em va demanar ajuda perquè tenia una empresa allà a Tarragona i estaven estancats en un projecte concret. Jo llavors compaginava un màster a Barcelona i anava amunt i avall cap a Barcelona i Praga, així que vam quedar un dia i em van explicar el projecte i el problema i els hi vaig fer un gir de 180º del plantejament. Calia tornar dues passes enrere i prendre un altre camí més factible. Així doncs, em vaig implicar en el projecte i en qüestió de mesos es va poder fer una cosa més funcional. Quan vam trobar la solució, jo hi havia pres molta part i aquest company meu de feina de Tarragona em va proposar muntar una empresa conjuntament i dedicar-nos a això. Unir disseny i enginyera per ajudar a les empreses que necessitaven executar les seves idees.
Què és el NAT21? Què és un Wireless open data sensing? On es pot aplicar?
És un projecte nostre que vam fer per al col·legi major Penyafort-Montserrat de la Universitat de Barcelona a mode d’aparell monitoritzador de soroll. Bàsicament, el que interessava saber era si hi havia renou o no en els passadissos. No es volia posar càmeres de seguretat perquè era massa invasiu. Però clar, un guàrdia de nit tot sol no podia estar controlant-ho tot. I vam dissenyar uns sensors que eren capaços de transmetre en temps real a una aplicació web el que passava a nivell de soroll. No gravava converses, només deia quants decibels hi havia a cada punt dels passadissos de les deu plantes.
Parla’ns del Inverted Pendulum Robot, el teu PFC
Això va ser el meu projecte de final de carrera. Era molt ambiciós per fer-lo una persona tota sola. Englobava moltíssimes coses; des d’un disseny mecànic que jo no sabia fer (però al final en vaig aprendre!), un model matemàtic i físic complex, fins a un disseny de sistema de control, carcassa de fibres de vidre, etc. Al final n’aprens molt i me’n vaig sortir. S’ha convertit en la icona de la universitat i és el que duen als congressos o fires d’ensenyament quan hi van.
L’emprenedoria forma part del projecte professional, o ara estàs centrat a aprendre al màxim del CDS?
Ara mateix el tinc aparcat i sense el motor en marxa perquè hi ha moltes idees. Està a punt per a arrencar i focalitzar-se en alguna de les idees, però, de moment, em trobo treballant molt lluny i no tinc temps per a poder dedicar-m’hi. Un dia o altre, però, penso que es posarà en marxa segur.
Un consell per a joves emprenedors
Treballar per projectes. A mi em funciona molt. Aferra’t a un projecte i acaba’l. Passa sovint que es comencen moltes coses però se n’acaben poques. Penso que una de les claus per a que vagin bé les coses és acabar-les.
Evidentment que sempre es poden millorar aspectes, detalls, sobretot quan tens una mentalitat molt perfeccionista com la meva. Sempre penses que ho podries haver fet millor però això faria allargar-ho infinitament i mai no podríem acabar res. S’ha d’aprendre a dir: fins aquí hem arribat, aquests eren els objectius i els hem acomplert. Evidentment, després poden aparèixer projectes de millora, però s’ha d’anar en compte de no quedar-s’hi enrocat.
Com et defineixes?
Vaig estudiar enginyeria però, en realitat, m’agraden moltes coses. Poc relacionades entre elles.
M’agrada la música: tocar el piano i cantar entren dins les meves coses preferides de fer. M’agrada el teatre, i les arts en general. M’atrau molt la cuina i, concretament, m’apassiona fer pa. Aprecio la llum i els seus colors, i m’inspira imaginar-me espais concrets en moments específics. Aprenc constantment. M’agrada caminar, córrer, treballar en alçades i nedar… Així mateix, dissenyar i construir làmpades està escalant posicions en la llista. M’agraden les persones i no m’agraden els estereotips. Em diverteixo amb els infants i m’avorreixo amb els protocols.
Sovint cuino impulsivament o faig caminades impensablement llargues.
Intento sempre ser generós i bon amic dels meus amics.
Penso que és difícil descriure’s a un mateix i que les pluges d’idees o, millor dit, de veritats sinceres, serveixen per a fer veure qui som en realitat: quines preferències tenim.
Anar evolucionant constantment és important per mi. Empènyer reptes en el camí i abraçar il·lusions considero que són idees que cal tenir presents. Aquests camins no sempre són fàcils de prendre, però les pedres que ens hi trobem ens engronsen per a fer-nos sentir vius.
