Innovació: mite, joc… o necessitat?

Dino amb una amiga de fa anys i directora de control de gestió d’una gran companyia industrial espanyola. Tal i com ens asseiem, comença a queixar-se: «Eva, està molt bé que em demanin idees que van a una base de dades, però ni sé que passarà amb elles ni tinc temps per posar-les en marxa… Vaig al 200%! Això no serveix per a res!»

Hora de fer el cafè a un esdeveniment d’innovació; xerro animadament amb un executiu d’una gran companyia espanyola. Em relata orgullós els seus volums d’idees generades, els percentatges convertits en prototips o projectes. Càndida de mi, li pregunto per l’impacte en negoci; no té cap vergonya en reconèixer que no ho mesuren.

Esmorzo amb un antic col·lega de consultoria. Entre anècdota i anècdota em deixa anar aquesta: noia som incapaços d’aplicar innovació en els projectes de tecnologia del nostre client (millor no li esmento). Els caps de projecte ens reconeixen que han rebut tot tipus de training i missatges però que no saben per on començar.

És de nit; els nens em deixen aquest espai de solitud abans de dormir, que acostumo aprofitar per repassar els enormes volums d’informació que la xarxa ens envia cada segon; obro McKinsey… innovació, BCG… innovació, premsa econòmica… innovació, Twitter… innovació, LinkedIn… innovació. Horror! Per un moment penso que un virus malèvol ha infectat el meu Mac i el tanco ràpid com si això em posés fora de perill!

L’obro de nou, no era un virus. És el tema de moda en el management actual. No obstant això la meva experiència personal i la dels meus col·legues en llocs de direcció em diu el contrari. Què està passant?

Avui, és una d’aquelles nits que aniré a dormir tard i no per estar de copes amb les amigues. He decidit reflexionar sobre això.

Ens bombardegen amb exemples d’empreses innovadores. Els exemples sempre són els mateixos: Apple, Google, Facebook, Einstein… Companyies i personatges que, efectivament, formen part del mite de la innovació. Formen part d’aquestes històries d’èxit en les quals, partint del no-res, es creen imperis empresarials gegants actuant de forma radicalment diferent, que són capaços de reinventar indústries i negocis. O personatges el nivell intel·lectual i creatiu dels quals, ha provocat salts quantitatius per a la humanitat.

Sóc una dona i una professional que intento ser creativa i disruptiva. Així ho he fet a les companyies on he estat. I quan llegeixo aquestes històries, quan m’arriben tweets amb frases o històries d’aquestes companyies obro enormement els ulls, i no puc dissimular un gest entre l’enveja i l’admiració. Però, comparat amb la meva experiència personal, ho veig tan llunyà a la meva realitat i la dels meus clients… com jo ho pugui estar dels èxits de Rafa Nadal. Ja que surt, l’esmento perquè és un dels meus ídols.

Seguint amb el tema que ens ocupa, llegeixo sobre com innovar. I em vénen a la ment les noves sales en els edificis moderns dels meus clients, els nous entorns de treball a Microsoft, o els de Google; llegeixo sobre concedir la llibertat als empleats perquè siguin creatius, sobre les sessions on preval la diversió i la llibertat per crear, de l’impacte d’un ambient inspirador, dels colors, d’equips multidisciplinaris, del joc com a inductor de la creativitat… He llegit alguna cosa sobre les olors? No, crec que no. Començo a desvariejar.

I m’imagino innovar com una cosa divertida, una cosa lúdica o “funny”. I torno a posar el mateix gest d’abans: enveja (jo vull treballar en oficines de colors!), Admiració (quins líders més “guais”!) I també, una miqueta d’incredulitat (de veritat existeix?).

Però a més d’intentar ser creativa i disruptiva sóc molt realista. I no tinc més remei que rememorar la meva experiència amb la “innovació real”. La del dia a dia. La que el mercat m’ha obligat a aplicar si volia sobreviure en les meves empreses.

Fa dos anys, vaig estar en un taller de creativitat d’una coneguda consultoria d’innovació. I el que recordo d’aquell taller és que per més idees que jo posés damunt la taula, el monitor sempre em demanava més, sempre tenia un però a la meva idea o un perquè a la meva negació, sempre m’exigia més. Vaig acabar esgotada. I ni tan sols les vaig haver d’implementar!

En els meus projectes de consultoria, quan ens enfrontem a un repte exigent per lliurar, a una oferta diferencial per als nostres clients, exigeixo als meus equips no el 100% sinó el 200% de la seva capacitat mental. Són sessions esgotadores, i molts poden donar fe d’això. No tenim colors, la sala fa olor al nostre esforç i no tenim temps. Cal tenir idees, idees disruptives i cal tenir-les ja. No m’imagino a mi mateixa explicant-li al client que li lliurem l’oferta en dos mesos perquè no estàvem creatius. La pressió del negoci no ens deixa alè per als entorns “apropiats” per innovar. La pressió del negoci no ens deixa compondre equips només de “persones motivades per la innovació”. Tots, sense distinció, han de crear. Sense excuses. I ho aconseguim. Exhausts, però ho aconseguim.

En la meva experiència com a part del comitè d’executiu de les empreses on he estat, hem intentat trencar el mercat, diferenciar-nos. I ho hem intentat nombroses vegades, i hem fracassat, i hem tornat a intentar-ho per un altra via, i hem tractat de ser creatius, i hem tornat a fracassar. A vegades fracassàvem per que no érem prou creatius, d’altres per les nostres limitacions, per la nostra competència o pel nostre management. Però l’empresa havia de créixer, i després de molts intents trobàvem un petit canal per innovar. Era esgotador. Però l’aconseguíem.

Com a consultora, anys enrere, vaig participar en projectes a instal·lacions industrials on, juntament amb els empleats, havíem de buscar la forma d’optimitzar els processos, de reduir els temps. Us puc assegurar que una factoria s’assembla a una sala de Google com jo a Scarlett Johansson. Però innovàvem. Vaja si innovàvem! Els empleats es jugaven el futur de la seva fàbrica i del seu lloc de treball; jo, l’avaluació del soci i la meva promoció.

No innovàvem per imitar a Steve Jobs, o perquè fos «guai» estar asseguts en cadires de colors. Innovàvem perquè no ens quedava més remei; perquè era la nostra obligació.

Però innovàvem amb més esforç del necessari i amb menys eficàcia de la requerida.

Sincerament, crec que en l’afany dels consultors i dels gurus per emfatitzar la necessitat de la innovació (amb la qual estic d’acord), estem oblidant explicar la realitat de la innovació: innovar és dur, innovar requereix sacrifici, innovar requereix esforç. Es fracassa moltes vegades, ens desanimem moltes vegades, no sabem com fer-ho moltes vegades. Però hem de fer-ho, hem d’aprendre a fer-ho, és la nostra obligació com a professionals.

I quan, com a professionals responsables, ens plantegem innovar i en els nostres mapes mentals hi ha Steve Jobs, o Google, o una cosa divertida, ho considerem tan llunyà a les nostres capacitats que renunciem o perdem la fe en el que ens expliquen.

En resum:

[Tweet “els missatges que rebem sobre la potenciació de la innovació… són desmotivadors per innovar! (No m’ho negueu, això sí que és disruptiu!).”]

Ja s’ha fet molt tard. El meu esperit de consultora em demana deixar una sèrie de recomanacions metodològiques sobre com consolidar la innovació en el teixit empresarial espanyol. Però, la veritat, estic més aviat passional. Així que, en lloc de píndoles màgiques de consultora, vaig a resar petites oracions per la innovació. Al cap i a la fi, ja és de nit.

Als meus col·legues consultors, gurus i directius us demano, com a fan de la innovació:

• Il·lustreu-nos amb resultats i exemples concrets, senzills, potser, però reals de gent com nosaltres! Expliqueu-nos què es va aconseguir, com ho van fer, en què es van equivocar. Per favor, que Steve Jobs ja no està amb nosaltres.

• Ajudeu-nos en el dia a dia de les nostres iniciatives d’innovació; propers a nosaltres, donant-nos el que necessitem, animant-nos de prop. El training de fa dos mesos se’ns va oblidar, els cartells no els veiem ni els llegim, i els comitès on es revisa el que fem estan molt lluny.

• Doneu-nos un espai per crear; però no ens calen cadires de colors ni sostres de vidre, ni sacs de llaminadures. Doneu-nos temps, doneu-nos capacitats, doneu-nos recursos, doneu-nos ànims, doneu-nos exemples i, sobretot, deixeu-nos innovar.

• Orienteu el nostre esforç d’innovació. Digueu-nos què busquem, digueu-nos el que hem d’aconseguir, digueu-nos quin és el punt final. No deixeu que ens perdem en esforços i camins estèrils que ens esgoten sense premi. I si arribem, digueu-ho i reconforteu-nos. I si ens perdem, ajudeu-nos en el següent repte.

• Doneu-nos les guies, doneu-nos els mètodes, doneu-nos els passos. Feu-nos fàcil el camí. Doneu-nos el marc d’innovació en el qual ens hem de moure. Però per favor, un que sigui el nostre i per a nosaltres, un en el qual tots creem.

• Impliqueu-nos en els processos d’innovació, feu-nos sentir importants per al futur de la companyia, però quan aportem tot el nostre (limitat) coneixement i la nostra incipient capacitat creativa, no desaparegueu. No volem sentir-nos utilitzats.

• Tingueu un pla per al després, acompanyeu a les idees i projectes d’innovació, comprometeu-vos amb la implementació de projectes innovadors. Les idees, igual que les formacions o les sessions de creativitat, no serveixen per a res (ni ens motiven), si després no hi ha implementació. En lloc de motivació, aconseguiu frustració.

No demanem divertir-nos, no demanem ser estrelles mundials. Només volem que el que fem sigui útil i ho fem, en la mesura del possible, amb l’esforç just. La recompensa és veure els resultats.

Al aquells que heu arribat fins aquí, gràcies. Em sap greu no haver exposat una anàlisi sistemàtica i metòdica, no està basat en dades o enquestes als alts directius de les empreses de Forbes.

És la meva experiència real amb els meus clients, els meus equips i els meus col·legues de Comitè de Direcció. És la meva particular visió de la realitat.