La nostra és una societat que viu el present projectada permanentment cap al futur. El mite de la modernitat, del progrés, d’un món en definitiva millor descansa sobre els pilars de la ciència i la tecnologia com a garant de qualitat de vida i prosperitat material.
Però es fa cada cop més evident que els humans hem comès un error de càlcul fonamental: el nostre creixement menysté el context, l’entorn en el que vivim i creixem, convençuts que tot el que hem estat capaços d’idear i construir supera àmpliament les limitacions de la resta d’éssers vius, mancats de la nostra intel·ligència. La natura és percebuda com quelcom accessori, aliè, reconfortant per oxigenar-se els caps de setmana o com a una font de recursos al nostre servei.
La realitat és que no hi ha nosaltres i natura. Aquest autoengany està caient avui pel seu propi pes, a l’adonar-nos que ens hem comportat com si visquéssim en un sistema obert, amb recursos il·limitats, quan resulta evident que el nostre món és ben bé el contrari.
Un sistema és un conjunt d’elements independents, completament interrelacionats que conformen un tot unificat. La Terra, els països, les ciutats, els barris, les empreses, els equips professionals, són tots ells sistemes amb diversos graus de complexitat.
Primer canvi d’ulleres: posem el focus en les relacions entre subjectes, més que en els objectes.
Què podem aprendre de la natura en aquest sentit? Una regla d’or a tenir molt en compte és que les espècies només poden sobreviure si són capaces de donar resposta a un problema, desplegant estratègies adaptatives, si aquesta encaixa en el context (energia i recursos disponibles, condicions ambientals, limitacions físiques). Per molt brillant que sigui la seva solució, si no es correspon amb els condicionants locals, simplement es torna insostenible i l’espècie acaba per desaparèixer.
Trencant la separació artificial, la barrera mental que separa la vida de la tecnologia.
La complexitat en la qual vivim immersos s’entén molt millor si “biologitzem” els nostres problemes i els nostres reptes. La natura mai es plantejaria que vol construir una bombeta incandescent, però sí que necessita crear un sistema per il·luminar (luminescència). Per tant, no caiguem en el parany de pensar en la funció que volem realitzar sinó més aviat en la funció a la que realment cal donar resposta.
Mirat amb la perspectiva evolutiva dels 3.800 milions d’anys que fa que la vida existeix en el nostre planeta, aquesta ha hagut de desplegar una intel·ligència formidable per superar reptes en el seu afany per seguir viva. Les seves solucions no només han hagut de ser eficients i eficaces, sinó com establia Peter Drucker, també efectives, és a dir “fer bé” les coses i fer-ho de forma correcta. En aquest cas, significa trobar la millor relació entre els resultats obtinguts i els recursos emprats, creant les condicions més propícies per a la vida.
Altrament, qualsevol malbaratament d’energia o recursos es pagaria molt car.
El fet que hagin desaparegut prop del 99% de les espècies que en algun moment han poblat el planeta ens dona idea de l’exigència extrema d’aquest procés de selecció natural en la que els més adaptables -i no pas els més poderosos- han aconseguit sobreviure i evolucionar.
Segon canvi d’ulleres: “mira a fons a la natura i ho entendràs millor” ens recordava Albert Einstein. És aquí on una nova mirada a la natura, més respectuosa però també més realista, ens pot ajudar a trobar solucions insospitades pensant en models bioinspirats.
La mirada ecosistèmica suposa un canvi radical de perspectiva pel que fa a les xarxes col·laboratives i aporta un nou context a la innovació oberta.
Quan ens adonem de l’impacte que pot generar un element aparentment poc rellevant en el conjunt del sistema, podem calibrar millor quins són els delicats equilibris dinàmics que cal mantenir i potenciar.
Els ecosistemes són xarxes formades per xarxes més petites que comparteixen processos d’intercanvi d’informació, energia, nutrients i en el que les decisions es prenen de forma interconnectada. Parlar d’ecosistemes és parlar de connexions. Així doncs, els ecosistemes també són una fantàstica font d’inspiració per crear models econòmics i de relació que vulguin donar resposta a necessitats col·lectives.
Els sistemes naturals canvien constantment, no deixen mai d’evolucionar. La vida no dubta en experimentar: fa incomptables “proves de concepte”, utilitzant només l’energia i els nutrients indispensables, dissenyant estructures que capturin i reutilitzin el que és petit per convertir-lo en quelcom gran. La natura és la mestra de l’escalabilitat.
Els sistemes productius, en canvi, necessiten predictibilitat i certa estandardització, per la qual cosa són, generalment, més resistents als canvis.
Per altra banda, podem extreure també interessants aprenentatges de la manera en com s’utilitza l’energia i els recursos materials per fer productes. Dissenyem per produir, usar i, en acabat, llençar, de manera lineal, mentre que la natura ho fa de forma cíclica.
La Biomimètica ens permet projectar una nova mirada per aprendre de la natura i trobar solucions als reptes que ens enfrontem els humans de forma sostenible i respectuosa amb la resta d’éssers amb els que compartim el planeta.
Observant específicament els ecosistemes com un espai en equilibri dinàmic, descobrirem elements realment inspiradors per a la construcció d’espais d’innovació oberta, dels quals en destaquem només dos aquí:
Des d’una perspectiva de la teoria de jocs, la possibilitat de compartir l’aliment amb un congènere pot semblar un mal negoci i, efectivament, és així… a curt termini. L’estratègia egoista assegura la nostra supervivència si no ens hem de tornar a trobar mai més amb aquell individu, però a mitjà i llarg termini, l’estratègia cooperativa és clarament avantatjosa per als dos. Donat el nostre caràcter d’individus socials, sembla un bon argument en favor de la col·laboració.
Sens dubte, cooperació i competició són necessaris per al manteniment dels equilibris naturals, però no és menys cert, en paraules de Jordi Pigem, “que és imprescindible un cert predomini de la cooperació perquè es donin les condicions que facin possible la vida”.
La resiliència és, essencialment, la capacitat de recuperar-se front l’adversitat i els canvis en el medi sense veure’s alterat de forma essencial i poder seguir desenvolupant-se en el futur.
Aquest concepte està fortament vinculat a la diversitat i molt present en els ecosistemes. La coexistència d’una gran varietat d’espècies, a més de generar efectes beneficiosos per a elles (com, per exemple, determinades relacions simbiòtiques) protegeix al conjunt dels efectes destructors d’una plaga o d’un efecte climàtic. Compte doncs, amb una excessiva homogeneïtat en els ecosistemes de relació o en els equips de treball, podria restar capacitat de resposta de l’organització davant d’un canvi sobtat en les condicions ambientals del seu entorn.
Traslladar aquests conceptes a les organitzacions per generar espais col·laboratius és una molt bona manera de donar resposta a necessitats humanes, com la de cooperar per innovar. Un bon exemple n’és Som-Inn Port, el nou ecosistema d’innovació del Port de Tarragona, en el que prop d’una dotzena d’stakeholders realitzen un exercici d’intel·ligència col·lectiva per impulsar la creació de nous productes i serveis.
Durant l’acte inaugural, celebrat el passat juny, vam decidir introduir l’experiència a aquesta visió ecosistèmica sobre la diversitat des d’una perspectiva biomimètica. Els assistents van convertir-se, durant una breu estona, en espècies d’una cadena tròfica mediterrània com a part d’una dinàmica gamificada. Les gavines, orades i crustacis van estar lluitant per al seu aliment i supervivència en un ecosistema divers en el qual, malgrat la seva duresa, els permetia sobreviure com a colònia. En contraposició, minuts més tard es van canviar les regles del joc, reduint la diversitat amb la que es podien alimentar i reduint dràsticament la presència de fitoplàncton, base de la cadena. Com era previsible, el sistema va demostrar la seva baixa capacitat de resposta davant d’un fet advers amb tant d’impacte, provocant la mortalitat de bona part dels individus.
De totes les formes de cooperació possibles entre espècies, la simbiosi és la més enriquidora i duradora de totes, donat que beneficia a les dues parts, sovint de forma asimètrica. Aquest element (per si sol, tema ja d’un altre article), ens proporciona una de les claus de la vida com a cas d’èxit. Tal com ho va definir Lynn Margulis, gran científica descobridora de la simbiogènesi “la vida és una unió simbiòtica i cooperativa que permet triomfar als qui s’associen”.
En altres ocasions hem comentat alguns dels ecosistemes d'innovació més importants del món, com el…
Ja fa més de 20 anys que Henry Chesbrough va definir el concepte d'open innovation. …
Expliquem l'estratègia de Salut Digital de Catalunya 2024-2030 per un futur més saludable i connectat
T'expliquem la importància dels ecosistemes de salut en la innovació del sector, amb detalls dels…
Fa temps que parlem de l'impacte de la intel·ligència artificial (IA) en el món empresarial,…
Com s'està innovant per a la Comunitat LGBTIQA+? Quines tendències i quins reptes té la…
