Un cafè amb Meritxell Obiols

Ets polític o treballes en la funció pública i et sents sol? Saps “què” vols, però no saps “com” aconseguir-ho? Doncs innova, necessites un coach! I a més, manifesta-ho públicament i sense complexos. No et deixarà indiferent saber què més ens ha explicat la Dra. Meritxell Obiols sobre l’aplicabilitat del coaching a la funció pública.

“En el sector privat, un coach és un premi; en la funció pública, el coaching és encara un privilegi que cal mantenir en secret”.

Meritxell, podem prendre un cafè plegats i conversar tot relacionant coaching, innovació i política?

Es clar que sí! Són molts els factors que afecten la dinàmica de la societat, i com a conseqüència directa, de la vida política: crisis periòdiques i continuades, fluxos migratoris que comporten la incorporació i la convivència amb persones de diferents cultures i valors, diferents maneres de treballar i entendre la vida, avenços tecnològics que condicionen i alteren les formes de comunicació i els models de negoci… Tot això fa necessària una revisió constant de la funcionalitat del sistema polític i l’Administració pública, i les relatives als recursos humans no se n’escapen. Per resistir aquest allau de canvis socials i econòmics, són vitals una gestió intel·ligent i una cooperació entre individus emocionalment intel·ligents, competents i capaços de ser proactius.

Innovació en la funció pública, com hi encaixa el coaching en aquest àmbit?

Avui en dia és palesa la complexitat de dirigir una societat com la nostra, canviant i “líquida”. La tendència social creixent a apostar pels “valors tous” fa molt més exigent el nivell de competència que es requereix de les persones que formen part de la funció pública i que donen servei als ciutadans.

Per què? Perquè vivim en una societat on, cada vegada més, el que avui val, demà ja no; on, si avui penso una cosa, demà potser en pensi una altra diferent; tot plegat, combinat amb un nivell de tolerància com mai havia existit, fa que realment sigui difícil marcar unes pautes de què és correcte i què és incorrecte. (la qual cosa és magnífica fins que arribem a l’extrem del relativisme… perquè no tot està bé, ni a tot podem contestar escudant-nos amb la fàcil resposta del “depèn”, perquè hi ha coses que directament no estan bé i no hi ha “depèn” que valgui).

Així doncs, donades les circumstàncies, la funció pública, el sentit de la qual està centrada en el servei al ciutadà, fa imprescindible marcar uns pilars per evitar convertir-se en persones-panell que funcionen segons bufa el vent de la societat.

Perquè una cosa és ser flexibles, i una altra cosa ben diferent és ser titelles, que és el que actualment sembla demostrar gran part de la classe política. Una veritable pena!

I per això, en primer lloc, cal que siguin cadascuna de les pròpies persones que formen part d’aquest entramat de l’Administració pública les que tinguin aquests pilars ben posats per poder garantir aquest bon servei al ciutadà. Per fer gal·la d’allò que molt bé deia Covey en el seu magnífic llibre Els 7 hàbits de la gent altament efectiva: “primer cal guanyar la victòria privada abans de pretendre guanyar la victòria pública”. D’això se’n diu tenir un pensament lúcid!

En aquest sentit, el coaching és un procés d’acompanyament que facilita aquest pensament lúcid. Qui pensa de forma lúcida, generalment sol actuar de forma lúcida.

Ens pot quedar més clar, en un tweet, qui ets i què fas?

Sóc una coach que acompanyo a les persones que aspiren a la seva excel·lència professional i personal, i que passen a l’acció per aconseguir-ho.

Recordes el teu primer cas en la funció pública?

I tant! Va ser un procés de coaching amb un equip de comandaments d’un ajuntament. Vam fer un procés que va començar primer amb una formació durant tres anys sobre intel·ligència emocional, coaching i lideratge… i va acabar amb un procés de coaching d’equip durant un any… va ser meravellós J. Dels processos de coaching d’equip que més recordo i que em fan somriure… Realment, he anat comprovant que el coaching per equips directius (més que equips de treball amb els seus col·laboradors, sincerament) és del que més m’agrada, juntament amb els processos de coaching individual. Són tan fascinants com complexos!

L’equip de comandaments en qüestió que comentava, necessitaven tant suport i estaven tan sols… vivíem intensament cada segon de les sessions, el nivell d’obertura i transparència era tan gran que vam poder fer un procés de coaching més sistèmic i en profunditat, que va començar amb temes més operatius i pràctics, per arribar al moll de l’ós d’ells com a directius-persones.

El procés de coaching els va transformar a ells, i em va transformar a mi. Mai agrairé prou la confiança que van dipositar en les meves mans, i de la qual vaig procurar cuidar amb respecte sagrat per aconseguir que tot el que sortia en les sessions allí es quedés, desendreçat quan ho posaven “damunt la taula” i endreçadet quan sortien per la porta. L’equip de comandaments d’aquell ajuntament, van viure situacions molt delicades per temes polítics, per temes desagradables i mediàtics en els quals estaven indirectament implicats i va ser molt sa poder compartir com se sentien i què havien de fer a partir d’aquelles situacions viscudes tan a flor de pell. No ho oblidaré mai. Mai.

Per què un professional que es dedica, i té relació o es vol dedicar a la política, hauria de contractar un coach? Quan no és adequat un coach? I com es controla això?

Per dedicar el seu temps i la seva energia amb fites útils i facilitar l’assoliment de les seves metes com a polític amb menys cost personal.

Un coach no és adequat quan la persona susceptible de fer un procés de coaching no hi veu la necessitat o quan la persona en qüestió necessita un altre tipus de suport (potser necessita un assessor, o potser necessita directament un psicòleg, no un coach…).

Això ho controla el propi coach a partir de la seva experiència per distingir quan convé o no dur a terme un procés de coaching i la seva pròpia ètica professional per acceptar realment els casos que siguin adequats de portar i pels quals se senti realment preparat per entomar amb garanties.

Has acompanyat a algú mediàtic? O molt conegut?

Sí, i un d’ells que precisament és de l’àmbit polític, ha fet adonar-me que a voltes, alguns periodistes (alguns!), quan formen part d’algun mitjà amb una clara tendència política, són “de armas tomar” quan parlen del polític que no combrega amb les seves idees… i que, per tant, és millor no llegir-los o no escoltar-los quan esmorzes de bon matí a casa… si no, ja surts de casa malhumorat i encara no has començat la jornada… El pes mediàtic pot arribar a determinar de forma important la direcció d’un coachee que sigui mediàtic, i és important aprendre a conviure amb la realitat de ser una figura pública. I si no ho fas, potser t’has de replantejar la teva idoneïtat pel càrrec en qüestió…

Una persona que es vol dedicar a la política, o que s’hi dedica, i esta sotmesa a una gran pressió, li cal un coach? En què el pot ajudar? Què guanyen els polítics amb un coach al seu costat? Per què creus que no el tenen?

Sí que és molt i molt recomanable. El coaching el pot ajudar a desdramatitzar situacions, a pensar i actuar de forma més estratègica, a regular les teves emocions per actuar de forma més lúcida i efectiva, per automotivar-te quan hi ha algun moment per “tirar el barret al foc”… i per motivar els teus a lluitar amb tu, a les dures i a les madures.

No el tenen perquè desconeixen aquests beneficis. El coaching encara és força desconegut, i el poc que és coneix a vegades no són les millors pràctiques. També perquè els polítics que tenen coach, sovint no ho expliquen (ho dic per experiència, encara es temen les possibles lectures que se’n pugui fer, sobretot quan ja estàs en el punt de mira de tothom), i perquè no hi ha polítics valents que parlin de les bondats del coaching en el seu cas. Això, de debò que ens aniria molt bé que es fes públic.

Afortunadament, molts empresaris i directius comencen a considerar un privilegi tenir un coach i ho diuen perquè, per fi, s’està transmetent la imatge del coach com un privilegi, un premi, un “vestit a mida” (perquè realment és just això: un vestit a mida).

En canvi, els polítics i els esportistes encara ho consideren un recurs que cal mantenir en secret, fins que, com sempre, hi hagi alguns valents (¡millor que siguin mediàtics!) que reconeguin les bondats del coaching… i el coaching deixarà de ser el secret millor guardat del planeta en aquests àmbits, com està començant a passar actualment en el món de l’empresa.

Qui serà l’innovador que s’atrevirà i farà públic que té un coach per fer política?

És necessari conèixer l’àmbit on treballa el coachee o millor no conèixer res d’ell?

No, i gairebé millor que no, per tal evitar passar de fer de coach a fer de consultor/ assessor, perquè la temptació és important…

És millor no conèixer-lo de res, per evitar expectatives o prejudicis que adulterin el procés. Tanmateix, això sempre dependrà de tu com a coach i del teu coachee. Si tots dos us coneixeu i sou absolutament capaços de distingir ambdós rols, no hauria de ser un obstacle, però no és tan fàcil, que consti. Per aquesta raó no se sol recomanar fer coaching a una persona que coneguis. Però és una recomanació, no una prohibició. Com sempre, dependrà d’ambdues persones i de la relació que mantinguin.

Entre confidencialitat i rigor… que va primer?

Ambdues coses, no va una davant l’altra. Van totes dues en paral·lel i amb el mateix nivell d’importància.

“S’ha prostituït” el coaching?

El coaching no “s’ha prostituït”, “l’han prostituït”, que no és el mateix! L’intrusisme professional, la falta d’ètica professional, les “penques” i l’oportunisme d’uns altres, han provocat que sota el paraigües del coaching, tothom es faci anomenar “coach”. I aquí hi incloc, per començar, els qui han fet un curset de quatre dies (a molt estirar…), i reben un paper del centre on han fet el curs on diu que estan acreditats com a coach. No calen comentaris al respecte, penso…

D’altres són psicòlegs que, aprofitant la moda del coaching, es freguen les mans i afegeixen al costat de la paraula “psicòleg” de la seva tarja de vista la paraula “coach”, i tema solucionat.

Un altre grup són els consultors/ assessors que fan el mateix que els psicòlegs que acabo de mencionar, però substituint la paraula “psicòleg” per “consultor”.

I després hi ha un altre grup heterogeni de “pseudo-coaches” que, facin el que facin, s’adrecen a donar servei a persones, li posen la paraula “coach” davant i s’ha acabat el bròquil. En podria afegir d’altres, però no acabaríem mai. He esmentat els principals.

Cal dir, però, que el gran desconeixement de la població afavoreix aquests tipus d’enganyifes. “Compren” coaching, sense saber què han d’esperar i com que no ho saben, et poden estar fent psicoteràpia o servei de consultoria o d’assessorament o orientació, pensant que estàs fent coaching. Quina llàstima… jo sempre he cregut, i ho dic convençuda, que per als bons professionals sempre hi ha feina. Dit això, si ets un bon professional, no necessites garapinyar feines d’altres professionals enganyant la gent i dient que ets coach quan no ho ets. Una altra cosa és que siguis un professional mediocre i necessitis aferrar-te a qualsevol cosa per subsistir, encara que sigui enganyant la gent.

Explica’m o cita una frase que t’agradi, la teva cita de capçalera

Certifico per la meva experiència de 10 anys com a coach la veracitat de la següent cita de Goethe:

“Tracta a un home tal como és, i seguirà sent el que és; tracta’l com pot i ha de ser, i es convertirà en el que pot i ha de ser”.

Johann Wolfgang von Goethe.

Digues tres idees força que un polític (o directiu del món relacionat amb la política), ha de saber per decidir-se a confiar en un coach.

Si he de concretar tres beneficis que he comprovat que obté un polític que ha confiat en mi com a coach són, entre d’altres:

• Crear i desenvolupar estratègies que l’ajudin a aconseguir els seus objectius (per exemple, crear una llista electoral adequada, fer una bona exposició de l’acte de presentació com a candidat en una campanya, mantenir bones sinèrgies amb l’oposició, sobretot amb persones concretes de l’oposició, etc.).
• Facilitar la presa de decisions (sobretot quan aquestes decisions saps que generaran controvèrsia i necessites molta convicció per part teva, un bon argumentari, per mantenir-la dempeus i un estil comunicatiu convincent i atractiu).
• Eliminar les pors, distraccions i altres barreres per al teu èxit (per exemple, per saber conviure amb la lectura que fan els mitjans de comunicació de les teves accions i decisions, sobretot quan estàs governant).

Tres característiques imprescindibles que s’han de tenir per ser un bon coach?

Escoltar, fer bones preguntes i creure en el teu client. Tanmateix, te la podria resumir en una, la principal: escoltar. Sense prejudicis i sense judicis, sense diàleg intern, sense pensar en el que vols contestar a l’altre, sense interrompre, callant fins el final, sense interrompre, permetent el silenci de l’altre mentre pensa… Això és un talent practicat per molt pocs, però amb el talent s’hi neix, és cert, però també és forja, (segur que més d’un coach respira alleugerit després de llegir això últim).

Per cert, tothom pot ser coach?

No. Precisament pel contrari del que he dit abans; perquè poca gent escolta de forma genuïna (molt, molt, molt poca!), i perquè si no escoltes, no faràs mai bones preguntes, i per tant, no podràs ser mai un bon coach. Queda dit.

Moltes gràcies, i ja saps, somriu, que això confon a la gent!

I tant que confon! Jo ho solc practicar i comprovo que la gent, d’entrada posa “cara de res”… i quan somric… acaben somrient amb mi! D’això en coaching en diem “fer rapport”… Un somriure per a tots els lectors!

Un plaer.

Descarrega l’entrevista sencera fent clic aquí.

Prendre un cafè ha estat una excel·lent excusa per compartir una bona conversa i millor estona amb la Meritxell. Ella ha estat molt clara, sincera i transparent.

I tu, què opines sobre les seves afirmacions? Si considerem que el coaching aporta valor i lucidesa a la presa de decisions, li posaries un coach al teu alcalde? Quant d’innovador seria poder consultar amb el coach en la funció pública?