Sempre que pregunto, com s’innova? obtinc la mateixa resposta: em parlen del famós funnel de la innovació amb les seves etapes d’observació, de prototipatge, etc. Però el que jo vull saber és com s’encén l’espurna, com s’aconsegueix que una persona que vol innovar tingui idees que abans no tenia. La majoria de la gent que parla i escriu sobre innovació (i que fa només 5 anys es dedicava a altres coses) té serioses dificultats per respondre. La clau per innovar és fer-se la pregunta adequada. El problema és que encara que naixem preguntadors, estem educats per respondre.
Quan un periodista li va preguntar al ja desaparegut fundador de Gatorade com era possible que la seva empresa fos líder en el segment de les begudes energètiques, resistint la competència de colossos com Coca Cola i Pepsico, aquest li va explicar la seva història. A mitjans dels anys 60, treballava com a ajudant en un equip de futbol americà i un detall li va cridar poderosament l’atenció: després dels partits, els jugadors no orinaven. Va començar a investigar i va descobrir que la deshidratació que patien durant els partits (baixaven 8 quilos de pes de mitjana), tenia com a conseqüència una important pèrdua d’energia que afectava el seu rendiment. Així que amb un pressupost de 45 dòlars es va posar fil a l’agulla per desenvolupar una beguda que els permetés recuperar electròlits i carbohidrats durant l’activitat física. Segons va reconèixer el creador de Gatorade “sense aquesta pregunta inicial de per què els jugadors no orinaven, l’empresa mai hagués existit”.
El principal tret de la intel·ligència és la capacitat d’aprendre. I l’element més important per aprendre és fer-se les preguntes adequades perquè demostren una cosa capital: que estàs pensant intensament. No obstant això, ja des del col·legi fem just el contrari. La teva trajectòria educativa es mesura per la capacitat de respondre preguntes que tu no et fas (les fan els teus professors) i per tant no t’interessen. El que més tem un professor és aquella pregunta que no sap contestar. Tant èmfasi en memoritzar respostes només s’explica perquè tenim pànic a fer preguntes. És molt més fàcil avaluar respostes que avaluar preguntes. Per això, si anys després et tornen a preguntar el mateix que vas estudiar a l’escola, no pots respondre perquè se’t va oblidar. No es tracta de mala memòria sinó que el teu nivell de compromís amb aquelles preguntes era mínim. El col·legi et fa aprendre respostes respecte del que ja se sap, mentre la vida gira sobre preguntes que no tenen resposta, que no saps com es resolen. En el món que espera als nostres fills, memoritzar respostes no servirà de gaire. Per això l’educació ha de preparar-te per imaginar preguntes que no existeixen (innovar). Tot això explica perquè els adults som contestadors professionals. Els teus clients, els teus caps i la teva empresa esperen respostes igual que els teus fills i la teva parella. El primer que fas per intentar incorporar-te al món laboral és sotmetre’t a una entrevista de feina on respons preguntes de qui et vol contractar (i tractes de no dir cap barbaritat que et deixi fora). A ningú sembla importar-li les teves preguntes més enllà del sou que rebràs.
No obstant això, no sempre era així. Els nens, que es caracteritzen per la seva curiositat i el seu desig d’entendre el món, són màquines de fer preguntes moltes d’elles descabellades. Recordo unes vacances a la platja en que el meu fill gran Iñigo, que deuria tenir 3 anys, em va bombardejar amb preguntes sense parar: per què l’aigua del mar és salada? per què hi ha onades a la vora? per què el ferro s’oxida amb l’aigua? A cada intent meu de resposta, li seguia un altre per què i després un altre… Es tracta de la millor senyal d’aprenentatge possible. Mentre l’error dispara el procés d’aprendre (quan Iñigo s’empassa aigua del mar la seu expectativa que fos dolç fracassa), la pregunta és el pas determinant per esbrinar què va fallar. De la mateixa manera, quan un adult s’enfronta a una cosa que no entén, el que fa és preguntar. En primer lloc i de forma inconscient, et preguntes a tu mateix. Si no trobes una solució, llavors preguntes a qui tinguis a mà (als teus amics, companys de l’empresa, etc.) el que demostra la importància de tenir una bona xarxa de contactes. Se sol dir que allò important no és saber, sinó tenir el telèfon del que sap. Si tot i així no aconsegueixes el que buscaves, llavors preguntes a Google (el que és un avanç gegant) ja que, encara que no sigui molt intel·ligent, fins fa poc, les teves úniques opcions eren fullejar una enciclopèdia o anar a una biblioteca.
És preocupant és que ningú ens ensenya a fer preguntes. La innovació, és un procés d’aprenentatge, ja que t’enfrontes a un camí desconegut, i es deslliga amb preguntes que poden ser de molts tipus:
- Preguntes per qüestionar que afloren gràcies a la teva curiositat, a la teva habilitat per analitzar l’entorn i detectar anomalies, inconsistències i desafiar per què les coses són com són. Les grans preguntes sorgeixen de la confusió, del conflicte i per formular es requereix capacitat d’anàlisi i esperit crític.
- Hi ha preguntes prepositives, per explorar solucions a allò que em vaig qüestionar (per què necessitem professors, per què ensenyem àlgebra…). En aquest cas, formulo preguntes, per desencadenar la imaginació: per què no provem amb això, per què no podrien ser les coses d’una altra manera? Els nens, que sempre estan experimentant i aprenent, es pregunten tota l’estona què passaria si…?
- La llista és infinita: preguntes per indagar, per entendre, per confirmar, per aprofundir, per descartar…
La pregunta diu molt sobre la persona que la formula. Un preguntador no és algú precisament autocomplaent ni còmode. Cada vegada que preguntes, demostres interès per un tema (digues-me quines preguntes fas i et diré què t’apassiona) i també pel que altres saben sobre això. Preguntar és un gest d’humilitat intel·lectual perquè reconeixes que no saps i estàs disposat a aprendre de tercers. Preguntar et fa creïble, et fa conscient del teu coneixement (fortaleses) i mostra que tens “punts febles”. En preguntar, et permets dubtar del que saps, a no assumir-ho com una veritat indiscutible. Aquest article només valdrà la pena si en acabar de llegir-lo, et mostra algun angle que desconeixies i et deixa amb més preguntes que les que tenies a l’inici.
No preguntar és, en ocasions, signe de supèrbia, de creure que no hi ha res més que jo hagi d’aprendre. Hi ha persones que no pregunten perquè no volen quedar en evidència o dir alguna cosa inconvenient. Qui pregunta assumeix el protagonisme, porta el rumb i la iniciativa en la conversa mentre que qui respon no pot evitar anar a remolc del ritme imposat per l’altre. El que ens cal no és tant buscar respostes a preguntes d’altres, sinó generar les nostres a les pròpies preguntes. Quan obtens una resposta, ja no sents la necessitat de continuar aprofundint perquè assumeixes que has complert amb l’objectiu. Una vegada li van preguntar a Einstein quina era la diferència entre ell i una persona normal. Einstein va dir que si li demanes a una persona normal que trobi una agulla en un paller, la persona s’atura quan troba una agulla. Ell, però, posaria cap per avall tot el paller a la recerca de totes les agulles possibles. Cada pregunta genera una o vàries de les respostes que immediatament generen noves preguntes i el cicle es repeteix una i altra vegada.
Les preguntes tenen un poder increïble. Quan et fas una pregunta que t’importa, és molt difícil quedar-te sense esbrinar la resposta. Una pregunta sense resposta no et deixa tranquil fins que la resols. Les bones preguntes t’obliguen a contestar-les, exigeixen ser respostes. Es clar que els contextos influeixen enormement. Les religions o els règims dictatorials (i també bastantes organitzacions), són ambients poc propicis per innovar. Es tracta d’espais on les preguntes ja estan formulades i les respostes són immutables. No pots canviar les respostes i menys per formular noves preguntes. Tampoc és benvingut que busquis respostes diferents, sinó que s’espera que les obeeixis i no les qüestions, ni amenacis l’ordre establert. En aquests entorns no hi ha oportunitats per exercir la iniciativa ni per discutir les veritats oficials. Per sort, innovar depèn de tu, no de la teva empresa ni del teu govern.
La teva capacitat de fer preguntes és el que t’obre (o et tanca) portes gegantines a la vida. El que més et fa créixer són aquelles preguntes per les quals no necessàriament tens una resposta, preguntes que no t’havies fet abans i que t’obliguen a pensar. No obstant això, encara es menysprea que responguis “no ho sé” a una pregunta, tolerem malament a qui no té certeses. No ens sentim còmodes davant el dubte o la ignorància. L’obsessió de les empreses per la immediatesa, per obtenir resultats fa que no deixem tot just temps per les preguntes. Assumim que el procés de reflexió només ens retarda en l’assoliment dels nostres objectius, el que ens porta a assumir conclusions precipitades i prendre decisions sense haver sospesat detingudament els riscos que això comporta. En una organització, algú que pregunta molt resulta incòmode. En primer lloc perquè s’assumeix que hauria de saber (“el teu deure és saber, per això et paguen“) Quan et sents insegur per preguntar, llavors optes per mentir, evites preguntar per no quedar en ridícul o simules que saps el que en realitat no saps. I en segon lloc, perquè quan preguntes, pots deixar en evidència a altres que haurien de saber. Molts caps no suporten les preguntes que els pertorben perquè encara que sembli mentida, segueix sent enutjós que un cap no tingui respostes a totes les possibles preguntes.
La creativitat és qüestió de preguntes i no de mística. La pregunta de Newton sobre per què cauen les pomes no és sofisticada, però el fet de no fer-se la pregunta impossibilita descobrir res. Les preguntes són les que mouen el món. Innovar és una actitud i fer preguntes està directament relacionat amb la teva disposició a observar la realitat i a no donar res per fet. Ser intel·ligent equival a fer preguntes oportunes. El nostre coneixement i la nostra capacitat per innovar estan absolutament condicionats per les preguntes que fem. La innovació és sempre una resposta que només apareix a partir d’una pregunta, no hi ha innovació sense pregunta prèvia. Quines preguntes tens? I quins no t’estàs fent?
