Fa anys que anunciem la revolució de la salut digital. I, si som exigents, encara no ha arribat.
Hi ha hagut telemedicina, apps, wearables, monitoratge remot, teràpies digitals i multitud de pilots. També hem vist bones solucions que mai no es van integrar en la pràctica clínica, projectes que no van tenir continuïtat i professionals que no van percebre prou valor —o suport— per incorporar-los al seu dia a dia.
Per això la pregunta no és si la salut digital té potencial. Això ja ho sabem. La pregunta és una altra: per què hauria de ser diferent ara?
Crec que estem entrant en un punt d’inflexió.
No perquè hagi aparegut una tecnologia miraculosa, sinó perquè comencen a confluir peces que durant anys van avançar per separat: tecnologia, regulació, dades, avaluació, finançament i una pressió creixent per transformar la prestació assistencial. Durant massa temps, a més, ho van fer sense un marc comú prou clar.
I, per descomptat, hi ha la intel·ligència artificial. En la meva experiència, avui és difícil parlar amb un hospital, una farmacèutica o una administració sanitària sense que la IA aparegui ràpidament en la conversa. És la gran acceleradora. Però al darrere hi passa una cosa més estructural: Europa defineix amb més claredat les regles del joc de la salut digital.
Una direcció que abans no estava tan clara
El 26 de març de 2025 va entrar en vigor el Reglament de l’European Health Data Space (EHDS).
És un primer pas crític, però Europa encara no té un mercat únic de salut digital. La seva aplicació serà progressiva: el març de 2029 començaran a aplicar-se parts clau del Reglament i el 2031 s’ampliarà a noves categories de dades, com ara imatge mèdica, resultats de laboratori o determinades dades genòmiques.
El canvi rellevant no és només el calendari. És la direcció.
L’EHDS dibuixa un futur amb més interoperabilitat, accés i control de les dades sanitàries, ús primari i secundari de la informació i infraestructures compartides. No resol tots els problemes, però redueix una incertesa fonamental: cap a on anem. A això s’hi suma l’AI Act i un marc progressivament més definit per utilitzar la IA de manera segura en salut.
També evolucionen els mecanismes d’avaluació i finançament. Alemanya desenvolupa DiGA i França avança amb PECAN, mentre altres països exploren els seus propis models.
Les dades de DiGA mostren fins a quin punt una via clara d’accés pot contribuir a crear mercat. Entre setembre de 2020 i finals de 2025 es van utilitzar 1,6 milions de DiGA finançades per l’assegurança pública alemanya, amb una despesa acumulada propera als 400 milions d’euros. Només el 2025, el seu ús va créixer un 63% i, en acabar l’any, hi havia 58 solucions al catàleg.
França es troba en una fase més inicial. PECAN, operatiu des de 2023, permet finançar durant un any determinades solucions digitals innovadores mentre completen l’evidència necessària per accedir al reemborsament ordinari. A juny de 2026, quatre dispositius mèdics digitals havien obtingut aquest finançament anticipat. França i Alemanya mantenen, a més, una cooperació per aproximar i aprendre dels seus respectius processos d’avaluació.
Però Alemanya deixa un altre aprenentatge: tenir un marc d’accés no garanteix l’adopció. L’evidència continua sent exigent; algunes solucions han estat retirades perquè finalment no han demostrat el benefici esperat i persisteixen barreres d’acceptació entre professionals i pacients.
Regulació, avaluació i finançament són necessaris, però l’impacte apareix quan la solució demostra valor i s’incorpora a la pràctica quotidiana.
L’aprenentatge és important: una bona tecnologia no és suficient. Evidència, accés, integració i adopció formen part de la innovació.
Esperar fins al 2029 és un error
Podríem interpretar els pròxims anys com una fase de transició mentre Europa acaba de construir el nou marc. Seria un error.
L’arquitectura europea no substitueix les capacitats nacionals: es construeix sobre elles.
L’horitzó de 2029 no redueix la importància de les iniciatives nacionals. L’augmenta. Els pròxims anys són una oportunitat per desenvolupar capacitats, generar evidència, construir aliances i integrar solucions en condicions reals.
Per a una companyia farmacèutica, la pregunta no hauria de ser simplement: quin projecte digital podem llançar a Espanya?
Hauria de ser:
Què podem aprendre i demostrar a Espanya durant els pròxims dos o tres anys que ens permeti construir una solució rellevant aquí i potencialment transferible a altres mercats?
La lògica és senzilla:
Validar localment → consolidar nacionalment → dissenyar per escalar a escala europea.
No tots els projectes hauran de convertir-se en solucions paneuropees. Però els estratègics haurien d’evitar des del seu disseny barreres que dificultin una futura rèplica.
Perquè el veritable risc no és ser local. És dissenyar alguna cosa que “només” pugui ser local.
Espanya té actius per jugar aquesta partida
El nostre sistema sanitari és complex per la seva descentralització, però té fortaleses.
El Ministeri de Sanitat està desplegant l’Estratègia de Salut Digital del SNS mitjançant iniciatives d’atenció digital personalitzada, Atenció Primària, interoperabilitat, genòmica i espais de dades. El juliol de 2026 va publicar un informe amb els resultats i aprenentatges de 21 projectes pilot desenvolupats per les CCAA i INGESA dins del Pla d’Atenció Digital Personalitzada, amb un interès especial a validar nous models assistencials i facilitar-ne la futura escalabilitat.
A més, comptem amb hospitals amb una maduresa creixent per impulsar iniciatives ambicioses.
Una referència imperfecta, però útil, és el World’s Best Smart Hospitals 2026 de Newsweek i Statista. No és una acreditació clínica ni s’hauria d’utilitzar de manera aïllada per seleccionar un hospital, però ofereix un senyal internacional comparable sobre el grau d’incorporació de tecnologies digitals.
Vall d’Hebron ocupa la posició 27 mundial i és el cinquè hospital europeu. Entre els hospitals espanyols també destaquen l’Hospital Clínic Barcelona, el Gregorio Marañón i l’Hospital 12 de Octubre. Sant Joan de Déu entra per primera vegada a l’edició de 2026 i assoleix el màxim nivell de reconeixement en l’enquesta de maduresa tecnològica.
Més que la posició, importa el senyal: Espanya disposa d’hospitals amb capacitats sobre les quals construir projectes digitals rellevants.
Ara bé: un smart hospital no és automàticament el millor partner per a qualsevol innovació. Cal trobar el centre que combini necessitat clínica, lideratge intern, maduresa digital, capacitat de generar evidència i voluntat real d’integrar la solució.
De la innovació local a l’ambició europea
Alguns projectes comencen a mostrar com podria funcionar aquesta nova lògica.
A Espanya, GSK impulsa PrevAIR juntament amb Tucuvi i el Districte Sanitari Málaga-Guadalhorce del Servei Andalús de Salut. El projecte utilitza LOLA, l’agent conversacional de veu desenvolupat per Tucuvi, per donar suport al seguiment de pacients amb MPOC a Atenció Primària. Hi participen 15 centres i es preveu incorporar prop de 3.000 pacients per avaluar, entre altres objectius, si el model pot contribuir a reduir les hospitalitzacions relacionades amb la malaltia.
Més enllà de la tecnologia, em sembla interessant el model d’innovació oberta i cocreació que representa: una farmacèutica, una healthtech i el sistema sanitari públic treballant conjuntament al voltant d’una necessitat assistencial concreta.
Tucuvi també va ser una de les startups que va compartir la seva experiència a les SDLI Talks del Health Revolution Congress, en una conversa centrada precisament en innovació oberta en salut.
És un bon exemple del paper que pot exercir la indústria: no només finançar una solució, sinó identificar necessitats, connectar actors, aportar capacitats i contribuir a generar evidència que permeti decidir si el projecte mereix escalar.
El pas següent en aquesta lògica és l’ambició europea.
Tandem Health va néixer a Suècia desenvolupant assistents d’IA que generen esborranys de documentació clínica a partir de la conversa entre professional i pacient. Un estudi publicat el 2026 va analitzar més de 236.000 notes generades per 1.295 professionals i va observar, entre els usuaris consolidats, una reducció estimada del temps dedicat a documentació, a més de millores percebudes en l’estrès administratiu i l’atenció al pacient. És evidència observacional, però rellevant per la seva escala.
El que és interessant, però, no és només el cas d’ús. És l’ambició.
Tandem està construint presència en diferents mercats europeus i ha utilitzat aliances i adquisicions per adaptar i escalar la seva proposta en diferents sistemes sanitaris. El problema que aborda tampoc és exclusivament suec: reduir la càrrega administrativa mitjançant transcripció i documentació assistida per IA està sent explorat per nombrosos sistemes sanitaris, inclòs l’espanyol.
Aquí apareix un altre tipus d’oportunitat: una solució nascuda en un mercat nacional, però dissenyada per poder operar en diferents països i assolir escala europea.
És una lògica coherent amb la direcció que està impulsant Europa: compartir infraestructures i estàndards, facilitar la interoperabilitat i crear condicions perquè les solucions digitals puguin superar la fragmentació històrica del mercat.
Europa necessita escala. Però aquesta escala no apareix de manera abstracta. Es construeix demostrant primer que una solució resol problemes reals en sistemes sanitaris concrets.
Els equips locals tenen molt a dir
Davant d’una major alineació europea hi ha una temptació: pensar que els grans projectes es decidiran des dels equips globals o europeus i que els mercats locals s’hauran de limitar a implementar-los.
No ha de ser necessàriament així.
Els equips locals coneixen el sistema, els hospitals, els professionals, els pacients i les barreres d’accés. Poden convertir-se en generadors de proof points per a Europa.
Espanya pot ser el lloc on s’identifiqui una necessitat, es dissenyi i cocreï una solució, se’n validi l’adopció i es generi evidència. Europa pot ser després l’espai per estandarditzar o escalar allò que hagi demostrat valor.
Europa no hauria de substituir la innovació local. N’hauria d’elevar l’ambició.
Ara toca actuar
No sabem exactament com serà el mercat europeu de salut digital el 2029. Queden qüestions obertes sobre finançament, avaluació, interoperabilitat i adopció professional.
Però sabem molt més que fa cinc anys sobre la direcció del viatge. I això canvia la decisió.
Ara és el moment perquè farmacèutiques, hospitals i altres actors de l’ecosistema actualitzin coneixements, formin els seus equips, mapegin oportunitats i actors clau, defineixin on volen jugar, busquin aliances i llancin iniciatives capaces de generar aprenentatge i evidència.
No necessitem més pilots perquè la tecnologia estigui de moda. Necessitem projectes estratègics que resolguin problemes rellevants i neixin pensant en com integrar-se, sostenir-se i escalar.
A SDLI treballem precisament en aquest espai: ajudant organitzacions sanitàries i companyies farmacèutiques a entendre el nou context, identificar on poden generar valor, connectar els actors adequats i convertir oportunitats en projectes que es puguin validar en condicions reals.
D’aquí al 2029 tindrem més claredat sobre les regles del joc europeu. Però qui esperi fins aleshores començarà a construir capacitats quan altres ja portaran anys acumulant experiència, evidència i aliances.
Aquest és el moment d’actuar: validar localment, consolidar nacionalment i dissenyar per escalar. Perquè la pròxima etapa de la salut digital no començarà el 2029. S’està construint ara.
